1.- Sobre la prejudicialidad penal se manifiesta en los siguientes términos:
Quant a la polèmica suscitada per la prosecució de l'expedient sancionador malgrat l'existència de diligències
prèvies de naturalesa penal, haurem de constatar que la finalitat de la suspensió de l'expedient administratiu
invocada pels apel lants, en cap cas es veié afectada o perjudicada; no debades, al final no es dictà cap
resolució jurisdiccional condemnatòria. D'altra banda, el fet determinant de l'arxiu de les actuacions penals
(l'existència d'un Pla especial sobrevingut, susceptible d'afavorir la regularització de les obres), si bé podia
justificar l'exclusió de la hipòtesi delictiva en un marc presidit pel principi
d'intervenció mínima, en cap cas gaudia de virtualitat per a descartar la presència de les notes inherents a la
infracció administrativa.
Afegirem que l' art. 273.2 del Reglament executiu (RU) del text refós de la Llei d'urbanisme (TRLU), en el moment
dels fets precisava que la paralització de l'expedient sancionador hauria de produir-se " un cop que l'autoritat
judicial ha incoat un procés penal i cas que l'instructor o instructora constati la identitat dels fets, dels subjectes
i dels fonaments" ; i en el supòsit que ara ens ocupa, en puritat la incoació del procés penal es produí -tal com
ha assenyalat la defensa lletrada de l'Ajuntament- amb posterioritat a la fermesa en via administrativa de les
sancions objecte d'aquest litigi.
Ens podríem preguntar què hauria succeït d'haver-se apreciat responsabilitat penal; si més no, des de la
perspectiva que hauria d'haver imposat el principi non bis in idem.
Primerament, l'òrgan jurisdiccional hauria d'haver constatat la presència efectiva del requisit inherent a la triple
identitat. Però fins i tot verificat aquest requisit, la vulneració del bis in idem hauria estat perfectament evitable
mitjançant la tècnica consistent en descomptar l'import de les sancions imposades per l'Ajuntament, de les
multes previstes per l' art. 319 del Codi penal en seu de delictes contra l'ordenació del territori i l'urbanisme
(per totes, veure la STC 334/2005, de 20 de desembre ).
2.- Sobre la responsabilidad solidaria de los agentes de la edificación:
Tampoc podrà prosperar l'al legat de l'apel lació que pretén fonamentar-se en la concentració de
responsabilitats en els germans Carlos Francisco Plácido .
En seu d'apel lació s'escau que els Tribunals siguin molt curosos amb la valoració de les proves feta pels
Jutjats d'instància amb un grau d'immediació especialment intens. Aquesta valoració només podrà cedir
davant d'errors clamorosos, o d'interpretacions absurdes o arbitràries, i aquest no és el cas, atès el contingut
documental de l'expedient administratiu i, molt especialment, atès el significat i l'abast de les pàgines del dit
expedient assenyalades per la defensa lletrada de l'Ajuntament, tant en aquesta alçada, com en l'escrit de
contestació a la demanda.
Res, doncs, ha vingut a desmentir que els germans Plácido Carlos Francisco actuessin reiteradament
com a "promotors", i que les mercantils sancionades al mateix temps participessin en els fets, unes com a
"propietàries" dels terrenys, i l'altra com a "constructora". Per tant, haurem de corroborar que personalitats
diferenciades van assumir comeses també diferenciades, la qual cosa justificava plenament tres ordres de
sancions. No debades, quan l'art. 280 RU establia que " promotors, agents o gestors seran sancionats si, alhora,
no són persones propietàries", estava exigint que la concentració de responsabilitats restés supeditada a que
la condició de propietari i de promotor, d'agent i/o de gestor recaigués sobre un únic centre d'imputació de
drets i obligacions, dotat de personalitat, física o jurídica.
3.- En relación a la proporcionalidad de la sanción impuesta:
Tampoc podrà prosperar el retret de "manca de proporcionalitat" de l'import les sancions si, com bé
ha assenyalat la defensa lletrada de l'Ajuntament, el posem en relació amb el valor de les obres executades i
no pas amb el cost de les tasques d'enderrocament.
Com tampoc podrà prosperar la pretensió de veure degradada la infracció, de greu a lleu. Principalment, perquè
l'ordenació urbanística susceptible de legalitzar una part de les obres i instal lacions, va ser aprovada fins i tot
amb posterioritat a la fermesa de les sancions en via administrativa.
En l'anterior sentit, era prou el loqüent l'apartat de l'art. 216 TRLU (les negretes seran nostres):
1. Els actes tipificats com a infraccions greus o molt greus pels articles 213 i 214 que siguin legalitzables
constitueixen infracció urbanística lleu si, abans que recaigui la resolució sancionadora en el procediment
corresponent , els presumptes infractors o infractores n'han instat en la forma deguda, davant l'administració
competent, la legalització, i aquesta s'ha aprovat o autoritzat.
En el nostre cas, d'haver estat sol licitada llicència abans de la imposició de les sancions, és obvi que hauria
estat denegada.
https://bit.ly/2KEH9GU
No hay comentarios:
Publicar un comentario